DIFERÈNCIES ENTRE LA FIRA D’AHIR I L’ACTUAL…
A les primeres dècades del segle passat la fira de Xàtiva constituïa una gran oportunitat per divulgar novetats comercials de tot tipus. S’aprofitava l’afluència massiva de gent per fer promocions de productes, obrir nous negocis, o presentar alguna que altra innovació agrícola o industrial. Molt diferent, per tant a la d’ara, més d’oci i consum, on es poden veure espectacles, gaudir d’atraccions, consumir queviures, comprar roba, joguets, llibres, tot en moltes ocasions d’importació o segona mà, i on els productes artesanals tipus ventalls, garrots, ceràmica queda cada volta més desplaçat en no trobar compradors. Ara la fira ja no és motor econòmic de Xàtiva, i més amb la pèrdua del seu caràcter agrícola, ni un expositor de noves idees que ajuden a fomentar el progrés tècnic, ni una oportunitat per a presentar nous productes. Hi ha importants excepcions però res a veure en el que van conéixer els nostres besavis.
ELS COMERCIANTS D’AHIR APROFITAVEN PER A PRESENTAR INNOVACIONS
Els comerciants locals no tancaven per vacances i aprofitaven la fira per guanyar futurs clients. Així Adela Baldoví traslladava el seu taller de la Barraca del carrer Botigues al Reial de la fira i exposava tot tipus de mobles des dels més econòmics fins de luxe. Estanislao Mallol complementava els banquets oferits a la seua fonda amb l’obertura de la casa de banys “la Setabense”, que oferia dutxes amb roba o sense aquesta per mòdic preu. Grups de llauradors cuinaven paelles per promocionar l’arròs del Puig i altres productes de la Vega setabense, menjades amb cullera de fusta, i de postre, meló d’alger, com manava la tradició.
ALIMENTACIÓ…
Salvador Sanchis, seguint la tradició de Rafael Reig o Manuel Moncho, obria parada de las Delicias fóra del seu emplaçament habitual per promocionar tot tipus de productes, que a voltes poc o res tenien a veure amb els ultramarins com la “la leche condensada el Niño, la más rica en crema”, el chocolate El Pilar, les sardines de Isla Cristina o la tonilla de sorra i tronc. Estes dos últimes sempre molt presents als esmorçarots de fira. El Olympia, introduïa la cerveza Baviera, la negra de Munich o el aigua Seltz, i distribuïa tot tipus de licors de producció local. I per si de cas Destilerías Botella, començava a distribuir refrescos i orxata, per tal de fer front a les altíssimes taxes d’alcoholemia existents a la nostra ciutat. Encara que bufar-se ja no era un problema gràcies al “polvo Coza”, que importat de Londres pel apotecari Federico Domènech, permetia afirmar que “la borrachera ya no existe”, i produeix “el efecto maravilloso de separar al borracho del alcohol… obra tan silenciosamente que la mujer, hermana o la hija del bebedor pueda administrarlo sin saberlo él y sin decirle lo que determinó su cura”.
SALUT…
La ciutat de les mil fonts tenia grans problemes amb la distribució de les aigües potables. I les autoritats recomanaven bollir-la abans de beure, i alguns comerciants aprofitaven per vendre paquetets de Sal-Vichy Etat, “un producto que la hace digestiva y evita infecciones”. I si un abusava de la bona taula sempre podia trobar a la fira el laxante Grains de Vals, de acción suave y eficaz. I només amb un o dos grans després de sopar podia evitar-se un innecesari patiment estomacal.
AGRICULTURA…
En el camp agrícola eren incomptables les parades dedicades a vendre ferramentes de tot tipus i a promocionar nous cultius o màquines agrícoles. Així Bautista Aparici, amb negoci a Aielo de Malferit donava a conéixer els seus “viveros de vides americanas”, varietat la qual era molt més resistent a les malalties autòctones, al fred i a la pobresa del sòl. Domingo Nuñez aprofitava per exhibir diferents maquetes de molins d’arròs. La Primitiva Valenciana realitzava exposició de tot tipus de motors elèctrics per a treballar el camp o impulsar els regadius. I Emilio Climent mostrava adobs orgànics, en especial un creat a base de “virutas de pezuña, piel de conejo, apto para todos los cultivos pero en especial para los de huerta”
COSMÈTICA….
I no faltaven representants valents com Genaro Núñez, que pensaven utilitzar la fira per obrir mercat a productes de cosmètica tan curiosos com la “loción leche de vaca”, que donava a la pell femenina “ tersura, juventud y hermosura” . A més de fer desaparéixer pigues lletges o curar qualsevol malaltia de la pell, o més atrevit encara, el “Vegetal Virtuoso”, que reviscolava els arrels dels pels morts, i així acabava amb la calvície prematura. Més creïble era el “callicida Malachar”, “lo mejor para curar los callos, ojos de gallo, durezas y juanetes”
Én conclusió, les cròniques d’aquell temps demanaven un fira amb més espectacles, focs d’artifici, més teatre, concerts de bandes i pel.lícules de cinema. Ara tenim tot el contrari, la fira ja no és tan comercial, i sí més lúdica, cosa comprensible si atenem a la desaparició del món agrari i a l’adveniment d’una globalització que destrossa la producció artesanal en benefici del made in China de preu més barat. No marca, per tant, la diferència en qualitat ni originalitat del que en aquesta es ven. Caldria, per tant, adaptar la seua oferta als nous temps, i en consonància amb els nous empresaris i comerciants locals, fer recuperar el seu atractiu com a motor econòmic d’una ciutat més necessitada d’inversions que de diversió.
