QUAN LA HISPANITAT ERA UNA RAÇA
La commemoració del dia de la Hispanitat ve enguany marcada per la polèmica sobre si el govern d’Espanya ha de demanar disculpes per la conquesta d’Amèrica, que Colom va iniciar fa ja més de cinc segles. Celebració que fa poc més de cent anys va ser coneguda com a “fiesta de la raza”, l’efemèride que més va voler recordar la Dictadura de Primo de Rivera, per a fomentar l’amor a Espanya, des de qualsevol racó de la península Ibèrica.
I és que la història s’escriu des del present, i més quan aquesta festa era motiu d’orgull, i no vergonya. El passat, en mans del populisme, la demagògia i la manipulació, esdevé sempre en arma política, i els fets trets del seu context, s’utilitzen malauradament per a provocar confrontació, i fomentar l’odi sense sentit versus “els espanyols imperialistes”, com aquest cas, amb la intenció de desviar l’atenció d’altres greus problemes del present, fomentant la creació de polèmiques absurdes i anacròniques, on s’intenta culpar als fills dels pecats dels pares.
L’INVENT DE LA FESTA DE LA RAÇA
Fa cent anys, en el context de la dictadura de Primo de Rivera, a cap mitjà de comunicació, polític, periodista o intel.lectua, li passava pel cap utilitzar els termes de conquesta, genocidi, o imposició, per a referir-se a tot el procés de control per part de la metròpoli, dels territoris que anava explorant i ocupant, amb ajuda o no dels pobles autòctons, no considerats tampoc com a civilitzacions, i en conseqüència, la missió dels conqueridors, va ser en opinió dels cronistes de l’època, la de civilitzar, culturitzar i cristianitzar, amb l’objectiu d’enfortir i fer més gran la “raza latina”. Un terme del tot incorrecte, però que llavors va ser la denominació oficial per a commemorar la data en la qual Cristóbal Colón va divisar terra, pensant que havia obert una nova ruta en direcció a les Índies, com llavors es definia a Àsia
MIGUEL ABRIAT POTÈNCIA LA FESTA
Davant el problema dels separatismes i la competència d’altres llengües dins d’Espanya, els militars arribats a Xàtiva a causa del colp de setembre de 1923, representats pel tinent coronel Miguel Abriat-recentment se li va retirar el carrer que tenia dedicat a la Llosa de Ranes, seguint les directrius de la Llei de Memòria Històrica-, recordaren l’obligació de construir a Espanya una cultura oficial, que insistira des de l’escola en la celebració d’efemèrides que despertaren l’orgull de pertànyer a Espanya, amb l’explicació de les significatives grans batalles com Navas de Tolosa, San Quintín o Bailén, entre altres, en detriment per exemple, de la formació del Regne de València amb Jaume I, o els Decrets de Nova Planta amb Felip V. I no venia aquesta cultura imposada per les dictadures. La creació del concepte de fiesta de la raza, amb tot el que significava, s’havia format des de molt abans que el general Primo de Rivera es pronunciara contra la corrupta democràcia espanyola sota el lema de Honor, Justicia y Patria
ELS ORIGENS DEL CONCEPTE RAÇA
Aquest desafortunat concepte es va oficialitzar a 1913, amb l’objectiu d’estretar llaços entre Espanya i Iberoamèrica, triant la data en què Cristòfor Colom/Cristóbal Colón va entropessar amb Amèrica, on s’havia de destacar la intimitat espiritual existent entre la Nació descobridora i civilitzadora, i les noves formades en sòl americà. Tota la premsa de Xàtiva adoptà tot seguit el terme, seguint les directrius de la cosa políticament correcta, pròpia de cada època. Els exemples són abundants, malgrat que ja hi havia veus que criticaven el terme “raza”, i pensaven que el dia de la Hispanitat, era una denominació molt més pertinent, encara que no em trobat cap veu crítica des d’una perspectiva xativina, la qual cosa era a més impossible en el context de la dictadura de Primo de Rivera. Analitzem alguns d’ells, publicats fa cent anys
DEFENSORS DE LA RAÇA
Crispín Merenciano, rector de la Seu de Xàtiva, destacava a “gestas de la raza”, el desinterés i noblesa amb el que els protagonistes de la història pàtria, van dur a terme el procés d’exploració, que no conquesta. I, a més, no va tindre cap problema en justificar el present mirant el passat: “Aún hoy, mientras las naciones han guerreado con fines egoístas o de afán de lucro, nosotros seguimos derrochando en África nuestra sangre y dinero desinteresadamente para fines de protectorado y civilización”. Curiosament, Miguel Abriat va ser mobilitzat poc de temps després d’arribar a Xàtiva com a Delegat Gobernatiu de la Dictadura, per a participar en la retirada de Xauen, on sembla resultava impossible “civilitzar” a Ab-el-Krim, líder dels insurrectes contra la dominació colonial espanyola.
Salvador Martínez, tot un Mestre Nacional i habitual colaborador de la premsa no censurada pel règim, escrivia sobre “la importancia de una fiesta para aunar a todos los pueblos de habla española, que son una raza robusta”. O Colón en arribar a Amèrica va trobar “razas humanas que habían sido ciegas y animalizadas”. I Colom, havia aconseguit “la reconstitución y revigorización de todas ellas, creando la raza latina española”. I per últim, Jordán y Jover,. escriptor, fundador de la revista Penalty, i poeta també, apuntava líricament que “…América recibía el beso unificador de Europa. Y España se vanagloriaba de haber sido portadora del beso maternal, y aquellos pueblos despertaban al grito de amor que su madre les lanzaba”. Totes persones reconegudes a la societat xativina per la seua talla intel.lectual, però que en nom del paradigma social i polític creat, van pecar de docta ignorància. Han de demanar perdó des de les seues tombes?. No podem mai jutjar el passat amb els ulls del present. Resulta injust i anacrònic.