INTRODUCCIÓ: 12 VIDES SOLIDÀRIES
Amb aquestes biografíes volem retre homenatge a la memòria del mestre, poeta i historiador local Ventura Pascual i Beltrán(1873-1953), i de l’adovat i periodiste Pascual Cucarella i Candel(1865-1951), que foren els primers en adonar-se de la riquesa del capital humà de Xàtiva, escrivint dues obres que intentaven recopiar biografíes de persones de la vida pública local, molts amb una projecció nacional, i internacional, fins i tot, alguns d’ells.
Pascual Cucarella va publicar Setabenses Ilustres a 1916 i Ventura Pascual va publicar Játiva biográfica a 1931. Una més resumida i que es centrava en personatges més contemporànis, i l’altra més erudita i extensa que abastava èpoques més antigues, però tots dos, eren conscients que, a Xàtiva, al llarg de les genercions, hi havien moltísimes persones les vides de les quals ajudaven a projectar un món milllor, gràcies a les seues investigacions, descobriments o lluites per la consecució de nous drets, o d’obrir camí cap a la democràcia. Xàtiva produeix biografíes potents en quantitats industrials que van en pararel a la riquesa de la seua història, de la que foren protagonistes en diverses èpoques. Ja ho van dir Pascual Cuquerella i Ventura Pascual. Xàtiva mai tindria suficients carrers per a perpetuar la memòria de tan ilustres personatges. Però, ilustre, no per ser ric o poderós, polític, rei, o dictador, sinó per haver fet el bé sense demanar res a canvi, pel plaer únic de milllorar la societat en que els havia tocat viure.
La història de Xàtiva es troba plena afortunadament de vides solidàries, que poden esdevindre referents actuals dels jovens, i no tan jovens, en nom de la crisi de valors, i que ens fan pedre l’oremus com a éssers humans en la teórica societat globalitzada, on l’avanc en el desenolupament tecnològic va molt més depresa que el del repecte al drets humans. Dedicar el calendari només a 12 vides, 6 homens i 6 dones ha costat molt. Hi havia molt on elegir. Hem reflectit només una ínfima part del riquíssim capital humà de Xàtiva. Els xativins podem estar orgullosos del nostres avantpassats i dels nostres veins. Som solidaris per natura, i humils. Molta gent no es conscient de les coses que fa, ni per què. No tenen motivacions d’homus economicus, fan les coses a canvi de res, i de moltes, malauradament, ni ens assabentem. Es porten el seu treball a la tomba en silenci sense cap reconeixement. I el perill de tot, és que sempre aguaita l’oblit, de desaparéixer sense deixar rastre, o quedar amagat per a sempre en la fosocr dels armaris dels arxius, esperant que algun historiador puga traure les obres i fets als quals dedicaren bona part de les seues vides.
Les 12 biografies escollides com a exemples de solidaritat i de compromís per una Xàtiva millor des d’un àmbit social, polític i econòmic, han estat ordenades seguint cronològic: els germans Villanueva, tres persones diferents però que comptabilitzrem com un, per des d’una mateixa família, lluitar per la intoducció del liberalisme i els drets de ciutadania en la societat absolutista de les acaballes del segle XIX, i primeres dècades del segle. Ells foren Joaquín Lorenzo Villanueva(1757-1837): canonge, diputat i acadèmic; Jaime(1765-1824): frare dominic i membre de la Real Academia de la Historia; Lorenzo Tadeo(1762-?) jurista i polític compromés amb la causa liberal.
Seguint aquest criteri de tres vides en una biografia, optarem per la nissaga dels Bellver. En aquesta ocasió, tres generacions, que al contrari que els Villanueva, si van tindre relleu generacional. Blai Bellver Tomás(1818-1884) va ser el gran patriarca de la nissaga, el creador de tot. Editor, periodista, poeta, i divulgador de la literatura d’esoardenya, a més de precursor a Xàtiva, de la festa fallera. Tot un empresari de la cultura, que va trobar ajuda i complement en la gestió de la impremta, amb el seu germà Manuel Bellver Tomás(1826-1889), el qual va encarregar-se com a gravador i pintor de totes les creacións artístiques de les produccions cuturals de la editorial dels Bellver.
Una empresa que va tindre continuitat amb Blai Silvino Bellver Mata(1852-1922), fill de Blai i nebot de Manuel, que va continuar la línia editorial i empresarial del pare, i lluità en memòria d’aquest per la legalització del partit republicà, des del secretisme de la masoneria, fins que va trobar la mort, i en no tindre fills, deixà en herència la gestió de l’empresa, al seu nebot, Enrique Martínez Bellver, fill de la seua germana Consuelo.
Contemporani a Blai Bellver, van ser José Espejo Gil(1827-1890) i Matilde Ridocci(1843-1922). Tal volta tots tres es van conéixer, i sentiren parlar un dels altres. Tots dos solidàris amb la ciutat, des del camp de les donacions, el primer, i des de les millores educatives i la lluita per la igualtat, la segona. Amb Espejo Gil, s’iniciava la llista de grans fortunes, que deixaren molts diners per a invertir en Xàtiva, bé en millorar la Seu, o en ajudar al necessitat, o fins i tot financiar el desenvolupament d’infraestrctures educatives. Segurament, un altre mecenes, Attilio Bruschetti, també protagonista del nostre calendari, el va tindre com a referent. Matilde, per altra banda, va defensar la coeducació, la renovació pedagògica i acabar amb la bretxa salarial, on un mestre cobrava més que una mestra, només pel fet de ser home. La seua actuació va obrir camí en direcció a la igualtat salarial entre generes davant l’exercici d’un mateix treball. Un cami que va seguir i eixamplar Artemina Botella.
Gonzalo Viñes Masip (1883-1936) va ser nomenat cronista de Xàtiva a petició de Pascual Cucarella, rector contemporani a Silvino Bellver i Matilde Ridocci, que va saber compaginar fe i ciència des de la perspectiva de la racionalitat. Investigà des de els origens de l’home a Xàtiva, fins a reflexionar les causes de la profunda fe que existia a Xàtiva, analitant els miracles de la Verge María a la capital de la Costera, que la van portar a ser declarada com a patrona de Xàtiva.
Va donar literalment la seua vida per la cultura i la fe, essent assassinat per extremistes en la reraguarda republicana, mateix cas que Artermina Botella, qui per a evitar un hopotètic mateix destí, però dels militars colpistes, va decidir pendre el camí de l’exili, per por a pagar amb presó, o la vida, el pecat de la seua lluita per la igualtat de gèneres. Va tindre com a referent a Matilde Ridocci, i va ser precursora a Xàtiva del moviment feminista i de la participació de la dona com a representat d’un partit polític, per primera volta en la història de Xàtiva.
Artemina, va ser una de les moltes veus, que va demanar la declaració de Attilio Bruschetti (¿?-1932) com a fill adoptiu de Xàtiva, cosa que ell mai va voler acceptar en vida. Personatge misteriós del que no saben res del seu passat, ni per què va enamorar-se de Xàtiva, tant ell com la seua dona, Carmen Pérez, un espill del seu marit, i de la vida de la qual, tampoco saben absolutament res. Bruschetti va ser un home de pau que, afortunadament, va faltar abans de l’esclat de la Guerra Civil. Va ser mecenes de Xàtiva, tant en el camp espiritual com material. Predica amb l’exemple des de la solidaritat, publicant llibres per a poder conviure i viure en un règim de solidaritat, i construir un món millor, la qual cosa va ser molt poc aconseguida en el context mundial dels anys trenta. Va destinar la seua fortuna per a fer el bé en vida, a tots els nivells, intentant que la solidaritat formara part de una ciència pràctica de la vida per a determinar el comportament humà.
Jovino va seguir el tràgic destí de Vinyes, però assassinat no per extremistes, sinó pels militars, que pressumien d’impartir justícia. Pena de mort sense dret a una sepultura digna. Tot per haver sigut un sindicalista de l’UGT, defensor dels drets laborals dels ferroviaris que treballaven en l’estació de Xàtiva, i que un dia va voler aturar els peus dels extremistes que havien assassinat a Vinyes, i aturar el terror de les execucions extrajudicials en la reraguarda republicana com alcalde del Consell, que va enderrocar al Comité Revolucionario Unificado, perquè cap revolució podia justificar l’assassinat d’innocents.
Jovino va confiar en que no li anava a passar res. Havia defensat els drets humans, però la seua solidaritat en defensa de la vida, li va costar la pròpia. Cecília Sanz va ser més intel.ligent, i no es va fiar d’aquells militars acostumats a la violència més absoluta. La primera metge de Xàtiva, filla del doctor Sanz, va imaginarse que des de la seua posición com a sanitària militaritzada que havia defensat la República des dels hospitals de sang, amb una filiació comunista i atea, hi tenia ben difícil, va optar pel camí de l’exili a Mèxic, on seguir una vida de solidaritat des de el camp de sanitat.
Per últim, tancarem el calendari amb tres dones, protagonistes a les dècades de la postguerra, quan la dona ho tenia ben difícil, donat el triomf d’una Nova Espanya, on les fèmines havien de viure a l’ombra dels seus marits, però no sempre la història oficial. Totes segurament es van conéixer en vida, van desenvolupar una vida pública més enllà de la frontera de la llar i cura de fills. Teresa Montaner Viñes(1888-1973) i la seua família van tancar el món de la artesanía de la llar. Amb ells es va extinguir l’ofici artesanal de constructor de cadires, però ella va ser la gran recopiladora de balls valencians en temps difícils. No tot va ser repressió i mort en el franquisme. Teresa va ser solidària en la recuperación del anomenat “folklore nacional”, treballant dins de la Secció Femenina. Ana Calabuig Colomer (1899-1978) va ser la primera comare titolada de la història de Xàtiva, i com a tal va exercir durant anys
